Avui
m'he topat de front amb un cas de rebel·lia que realment ha posat a prova la
meva paciència i dotes com a mestra. Considero interessant deixar constància d’aquesta
vivència perquè la seva reflexió m’ajudarà a analitzar objectivament la situació
i respondre qüestions com ara què ha passat i com he reaccionat davant la
realitat viscuda, per tal de trobar eines i estratègies que m’ajudin a millorar
i créixer com a futura professional de l’educació.
Tot
va començar durant un taller de ball que vaig preparar amb el grup d’infant. Era
la primera vegada, durant el període de pràcticum II, en que em vaig trobar
durant un període més prolongat tota sola davant el grup d’infants. És per això,
que suposo que l’absència de la tutora havia provocat en el infant protagonista
de la nostra història la voluntat de reptar-me per comprovar fins a on podia
arribar.
Desprès
de diverses cridades d’atenció per la meva part, pel fet de molestar a altres
companys, no escoltar i en definitiva, destorbar la classe, li vaig convidar a
sortir fora de l’aula durant uns minuts per tal que es relaxés. Fins a cinc
vegades me va dir que no s’aniria!! Com es possible que un infant de cinc any
pugui reptar d’aquesta forma a un adult?? Imagino que la meva estreta relació
amb la nena i l’especial estima que li tinc, feia que em tractés gairebé com
una amiga més, però havia de demostrar-li que aquesta no era la relació ni el
comportament que havia d’adquirir i li vaig ordenar que sortís fora. Al cap d’una
estona la vaig convidar a entrar i vaig tractar que reflexionés i m’expliqués
què havia passat i què pensava sobre la conducta que havia tingut. Finalment em
va demanar perdó a mi i als seus companys per voluntat pròpia. Així si, petita
meva!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada